La filosofia a l'edat mitjana

Què en sabem de la filosofia a l'edat mitjana?
Per entendre la manera de pensar que tenia la gent llavors, és important saber-nos situar en el seu context. Sabem que l'edat mitjana és un període que es comprèn des del segle V (any 500dC), amb la caiguda del gran imperi Romà, fins al segle VI (any 1500dC), en el moment en què Europa descobreix Amèrica. Aquest període representa un gran pas del món antic al món modern, tot i que a la vegada es considera una època d'estancament cultural i social a Europa, en gran part per culpa de la religió.
La religió és més aviat una forma de retrocedir, per aquest motiu és un dels principals factors que ajuden a que aquest estancament cultural perduri. La religió és bàsicament una sèrie de dogmes a complir, unes creences enllaçades en una ideologia en la qual has de creure cegament, recollides en el llibre sagrat: la Biblia. A més, la religió té quatre branques: la catòlica, la protestant, la ortodoxa i la ortodoxa oriental. El creacionisme és la teoria de l'evolució en què es basa la religió, la qual explica que Déu va crear el món en7 dies (6, el 7é va descansar) del no res, ja que Déu és l’origen i el final de tot, neix amb el pecat original (Adam i Eva).

El cristianisme, que és la que predomina a Europa, sorgeix a partir de la figura de Jesús de Natzaret. S’origina a partir del judaisme i proposa que Déu és superior, el màxim representant de la cristiandat. En quant a l'ésser humà, és lliure, per tant pot cometre pecats, els quals tan sols poden ser salvats per la gràcia de Déu. L'ànima  de l'humà és una imatge imperfecte de déu, és un material immortal que fa de l'home un ésser amb una dignitat especial, i és per això que només pot ser salvada amb la “gràcia de déu”.

Els primer escriptors cristians van utilitzar idees filosòfiques, platòniques i neoplatòniques. En quant a filosofia, expliquen la raó mitjançant la religió, i podem distingir dues escoles, la Patrística i la Escolàstica.

Les característiques de l'escola de pensament PATRÍSTIC són:

• Tot i basar-se en la filosofia per justificar els seus dogmes, no et deixa gaires opcions. Es basa en la filosofia de Plató, però acceptant les veritats filosòfiques que convenen a la religió.
• El primer corrent de pensament que va adoptar foren les doctrines de Mani, un religiós iranià. Aquest corrent semblava donar respostes als seus dubtes sobre el mal en el món. Els dos principis que adoptaven els seus seguidors eren el bé i el mal (Déu i qualsevol conducta inacceptable respectivament), només ens podem alliberar del mal mitjançant la gràcia de Déu.
• El segon corrent que va adoptar fou l’escepticisme, que deia que ens havíem d’allunyar dels béns materials i apropar-se al pensament cristià. Va estudiar retòrica a Cartago i va llegir Ciceró per entrar al món de la filosofia, influenciat per Plató.
• Tenia preferència pels neoplatònics que exercien una gran influència sobre ell, però més tard els va corregir, doncs considerava que aquests havien de ser els més propers al cristianisme mentre havien de donar vida a un aprenentatge comú de la veritable filosofia. Va ser defensor i expositor de la fe cristiana arribant a escriure en contra de la seva primera religió.
• La veritat s'aconsegueix descobrint la pròpia ànima, que són veritats eternes. Aquesta s’aconsegueix mitjançant un procés d’il·luminació interior amb l'ajut de Déu, que és el creador de les idees de la pròpia ànima. Quan diu això es basa en Plató i Descartes. L’home està format per la combinació de cos i ànima, i el reconeix com una CRIATURA de Déu.
• Agustí d’Hipona n’és el màxim representant, algunes dades sobre la seva vida i pensament són:
  • Neix el 354 d.C a Tagaste, el nord d'Àfrica; per això s’influencia per la seva primera religió. Li deien el doctor de la gràcia, doncs va ser un dels pensadors més grans després del primer mil·lenni. Després del seu bateig als 33 anys retorna al seu lloc d'origen per entregar-se completament a l'església.
    Als 19 anys va rebutjar la fe en nom de la raó, però poc després va descobrir que es complementaven, doncs sense raó no hi hauria fe. Ell deia als fideistes que havien de comprendre per creure i als racionalistes que havien de creure per comprendre. És impossible creure sense raó.
    Va començar senyalant el principi de l’autoritat que ve de Déu, tot el que no ve de Déu és l’herència, la sort i l'elecció.
    En una de les seves obres Ciutat de Déu esmenta el per què de la caiguda de Roma fen la comparació de dos ciutats, una terrenal i una celestial. La terrenal atribueix la seva grandesa a si mateixa, mentre que la celestial li atribueix a Déu. Roma era una ciutat terrenal i per això quan va caure Déu no la va ajudar.
  • El descobriment de la veritat es du a terme mitjançant tres branques: món, home i Déu. El final és el descobriment de Déu. Per arribar al resultat final es requereixen dues qüestions: Existeix la veritat? La podem trobar? Està relacionat amb la il·luminació divina, doncs la veritat resideix en l’ànima, que és intangible, immutable i etern. Aquesta il·luminació s’acosta directament a Déu.
    Ell divideix la veritat entre transcendent i humana. La transcendent està associada a Déu, que és immutable, mentre que la humana és variable. Les veritats absolutes com les matemàtiques s’expliquen a través de la fe és el pilar de la raó.
  • La felicitat per a ell és el resultat de trobar la veritat, és a dir, el descobriment de l’ànima, que conjuntament amb Déu és l’únic que pot fer feliç a l’home, i no les possessions materials. 

Les característiques de l'escola de pensament ESCOLÀSTIC són:

• En aquesta escola s’anava per aprendre la religió. Justifica les seves idees a través de la filosofia i procura fer-ho amb més fonament i sentit, coordina sempre la fe i la raó. Es basa en la filosofia d’Aristòtil, però es considerava la Bíblia com la principal font de la saviesa
• A través del dubte arribem a inquirir i inquirint arribem a la veritat, i ho aconseguim seguint tres passos:

1. Identificació inicial entre la raó i la fe
2. Conciencia que la raó i la fe tenien només una zona en comú
3. Separació entre la raó i la fe.

• Té grans escoles filosòfiques arreu d’Europa.
• El màxim representant d’aquesta escola és Tomàs d’Aquino, aquests són alguns fets i  pensaments que el defineixen
  • Va néixer a Nàpols el 1225. Es va dedicar a la docència, i és per això que se’l considera el sant dels estudiants.
    El seu pensament era aristotèlic. Pretenia demostrar l’existència de Déu, i per fer-ho va crear 5 vies:
    • Via del moviment: Tot el moviment que veiem ve de Déu.
    • Via de la causa eficient: Totes les causes i efectes que existeixen venen provocades per Déu.
    • Via de la contingència: L’existència d’éssers que no tenien per què existir, existeixen perquè així ho vol Déu.
    • Via dels graus de perfecció
    • Via de l’ordre de l’univers
  • Ell dividia l’univers en substància i accidents. La substància és l’essència de les coses, d’on tot s’origina; i els accidents són derivats de la substància. Déu neix del no res i és la substància que dona lloc a totes les coses mitjançant accidents.
  • Existeixen unes lleis: Llei divina, natural i positiva. Totes tenien com a objectiu aconseguir el bé i la felicitat. La felicitat és la finalitat última de l’home.
  • Tomàs d’Aquino va trobar un equilibri entre la fe i la raó. Va voler combinar la filosofia amb les veritats religioses de la època que s’explicaven a través de la fe.
  • Era conegut per sintetitzar el cristianisme amb l’aristotelisme tot i que el papa deia que era perillós. Ell creia que en totes les persones hi havia la capacitat de fer el bé, doncs tenien pensament crític.
  • Summa contra los gentiles és un manual dels primers missioners i Summa teològica explica la fe cristiana als estudiants.
  • La seva formació no va ser solament cristiana, també va acollir idees de les religions àrabs i jueves.
  • El sistema que preferia Tomàs era la monarquia sempre i quan al capdavant es fes el bé comú i no hi hagués tirania. Ell defensava que el millor sistema polític era el que més es semblava a l’ordre natural de les coses.